Crítiques: Lava, L'impossibilista i Alícia al país de les meravelles - Bloc d'Antreu Sotorra.

«Lava». Idea i realització de Martine Decroos, Philippe Van de Velde, Katrien Pierlet, Brenda Bertin i Dominique Van Malder. Intèrprets: Pol López, Carla Rovira i Neus Umbert. Supervisor artístic: Marc Montserrat. Tècnic: Krishna Molina. A partir de la producció original de Studio Orka. Col·laboració Zona 35-62 i CCHasselt Teatre Vrijthof de Maastricht. Coproducció: Teatre Lliure i Imaginart amb La Sala/Sabadell. Direcció: Martine Decroos, Philippe Van de Velde i Brenda Bertin. Espai escènic: Carpa Plaça Margarida Xirgu, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 abril 2012. Preu: 12 €. A partir 5 anys.

Doncs ara resulta que, amb la pasta que ha costat, diu que volen enderrocar el Palau de l'Agricultura, la seu del Teatre Lliure a Montjuïc i, posats a fer, l'Institut del Teatre i el Mercat de les Flors. Això és, almenys, el que anuncia la directora financera d'un projecte de prospecció arqueològica que, en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona, remena el subsòl de la Plaça Margarida Xirgu de Montjuïc amb l'objectiu de fer els estudis pertinents per construir-hi un aparcament subterrani, un edifici de pisos, un supermercat de grans dimensions i un parc d'atraccions al damunt, si cal.

L'espectacle 'Lava' comença al carrer, a prop d'una petita carpa de fusta —semblant a un iglú— on l'equip d'arqueòlegs que comanda la tal directora financera, format per ella mateixa, un arqueòleg i una becària en pràctiques, emmagatzema els resultats de les investigacions que fa sota terra.

L'equip, però, ha descobert que al subsól habiten uns éssers diminuts que es refugien en velles maletes de viatge que, segons tots els estudis —un secret molt ben guardat que els espectadors faran bé de no escampar— hi ha en totes i cadascuna de les cases multiplicades per cadascun dels habitants que hi viuen.

L'espectacle de caràcter familiar permet que una quarantena d'espectadors com a màxim entrin a la petita carpa i siguin coneixedors de la descoberta de l'equip amb mostres evidents que certifiquen la troballa: una maleta amb tota una casa en miniatura a dins, vestits minúsculs, gorres de centímetre, botes de dos centímetres, americanes lil·lil·lil·liputenques... peces que l'equip ha conservat, catalogat i protegit en estoigs transparents perquè els espectadors els puguin veure de ben a prop.

A través d'una càmera de profunditat aconsegueixen també mostrar imatges en directe de com viuen els habitants descoberts al subsòl i, sobretot, de què viuen: paper reciclat, draps i trossos de roba vella que de tant en tant, prenent aire i sortint a l'alçada del carrer, alguns dels individus minúsculs pispen dels contenidors de reciclatge, tot i que cal advertir-los, si no ho saben, que des d'un temps cap aquí, a causa de la crisi, el paper i el cartró ha pujat tant de valor que no és estrany veure pels carrers com se'l disputen els saquejadors il·legals fent de drapaires espontanis com les patrulles de la guàrdia urbana que també hi tenen la seva part de benefici.

L'espectacle té la capacitat de fer entrar en un món fantàstic els petits espectadors —i els grans que els acompanyen també— creant, gràcies a una actuació dels tres intèrprets que no fa concessions gratuïtes ni de llenguatge ni de tractament, una atmosfera estimulant sobre allò que potser sí que se sap que és irreal, però que, al llarg dels tres quarts d'hora, vistes les proves i tal com t'ho expliquen, acaba semblant real del tot.

Afortunadament, sembla que els presumptes arqueòlegs de la petita carpa estan més interessats en la descoberta de la vida que han demostrat que hi ha en el subsòl que no pas en el projecte immobiliari descrit al principi per la directora financera. Sempre que algun alcalde il·luminat, un conseller de Cultura o un polític amb les butxaques foradades no acabi pensant que fer pols el complex escènic de Montjuïc, on un dia hi havia d'haver l'anomenada i oblidada Ciutat del Teatre, rebaixaria d'una piconada el dèficit cultural que, al pas que anem, potser sí que obligarà a més d'una companyia a muntar una carpa al carrer, com ho ha fet la gent de 'Lava', un espectacle d'autoria belga, que sorgeix del Studio Orka i que aporta a la cartellera familiar catalana una proposta singular que fuig de totes les convencions vistes fins ara en aquest sector.

1) Tràiler de l'espectacle en català. 2) Tràiler de l'espectacle en versió original del Studio Orka, de Bèlgica.

 

«L'impossibilista». Autor, idea i creació de Sergi Buka. Música de Ramon Calduch. Adaptació del text: Pep Paré. Intèrpret: Sergi Buka. Audiovisual: Santamandra. Vestuari: Rosa Solé. Direcció: Sergi Buka. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 abril 2012. Preu: 12 €. A partir 6 anys.

Cada mag és una caixa de sorpreses. I cada mag, malgrat jugar sovint amb elements similars, els fa arribar als espectadors tal com ell entén la relació que ha de mantenir amb ells entre l'engany, la il·lusió i el dubte de si hi ha o no hi ha truc.

Sergi Buka té en repertori l'espectacle 'L'impossibilista', una proposta per a tots els públics que ara ha adaptat en una versió per als més petits del programa Viu el Teatre, d'Únics Produccions. I malgrat que l'espectacle va néixer pensant en la proximitat del públic, resol aquesta proximitat en una sala gran com la del Teatre Poliorama, fent ús de la projecció en directe que engrandeix els moviments de les mans sobre el taulell d'alguns dels números.

Sergi Buka té una entrada —que ja es va veure en el seu anterior espectacle 'Umbra', al Teatre Nacional de Catalunya— que impressiona el més bregat. Es tracta del número en què, enmig d'una escenografia romàntica —llibres escampats per terra, cortinatges vermells, tauleta isabelina, cadira noble de braços entapissada— el mag es posa tranquil·lament a llegir un llibre i, de les pàgines, en surten unes quantes flamarades com si res.

Poques imatges hi ha millor que aquesta per estimular la imaginació dels més petits en un cap de setmana que, no gaire lluny del Teatre Poliorama, se celebrava precisament la festa Món Llibre, oberta també als primers lectors.

Sergi Buka manté el contacte amb els espectadors pujant i baixant de l'escenari en més d'una ocasió, demanant un parell o tres de voluntaris sisplau per força perquè l'ajudin simplement a aguantar unes cartes, una copa de vidre que acabarà fumejant o perquè li deixin tres anells que després apareixeran misteriosament entrellaçats.

Cartes que s'endevinen, monedes que desapareixen i monedes que apareixen, monedes invisibles que dringuen en una coctelera, monedes que en un aquari ple d'aigua es transformen en peixos vermells, peixos vermells que acaben clonant-se en un colom blanc... La màgia de Sergi Buka deixa també un espai per a una de les seves especialitats escèniques, les ombres xineses que crea multitud de personatges amb la posició de les mans i els nusets dels dits.

El mag es reserva una sorpresa final per tancar l'espectacle: un arbre autòmat que comença a florir —flors blanques de taronger i que acaba donant tres o quatre taronges vermelles de bona presència i de suc natural— i retorn a la platea perquè un dels voluntaris de l'anell no s'havia adonat que no té rellotge... un rellotge, el mateix, que ningú no sap com ha acabat florint dins del taronger.

A 'L'impossibilista' no hi ha grans aparells, ni gran maquinària, ni la caixa que et parteix en dos deixant les cames en una banda i el tors en una altra... L'espectacle ressegueix un fil poètic que el mag matisa amb la seva interpretació com si fos un personatge de cinema fantàstic, que podria haver sorgit, per exemple, de la fantasia de l'Hugo Cabret. Gairebé imperceptible, però hi és, la música de Ramon Calduch completa una atmosfera que, a més de fer obrir els ulls durant una hora, asserena també les petites feres de l'estrés de l'exterior que porten al damunt. 

 

«Alícia al País de les Meravelles». Basat en el conte de Lewis Carroll. Versió escènica de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original: Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Rut Camps, Maties Gimeno, Marc Miramunt i Joan Olivé. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: Tero Guzmán. So i il·luminació: Francesc Campos. Coreografia: Ester Pérez. Caracterització: Toni Santos. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 19 setembre 2009. Reposició: 14 abril 2012. A partir 5 anys. Preu: 9'50 €.

Totes les adaptacions són traïdores, diuen. Adaptar al teatre una de les novel·les més plagiades pels seguidors i recreadors del gènere fantàstic —¿quants contes no fan servir un pou, una paret, una xemeneia o un mirall per passar a un altre món?— no és gens fàcil. Al costat d'un gruix de fantasia on els personatges més insòlits tenen vida —animals com el Conill Blanc o la Granota, i objectes animats com les cartes de la Reina de Cors i el seu seguici—, hi ha tres criatures (les germanes Liddell) que escolten el senyor Carroll (pseudònim del professor d'Oxford, Charles Dodgson) i que —ni que siguin al segle XIX— es veu que ja no tenen gaire dèria per la lectura.

Però en lletra menuda, dins la novel·la de Lewis Carroll, hi ha també, a més de la barreja de somni i realitat, una sàtira a les convencions socials de l'època, la cara menys divulgada, esclar, a pesar de la popularitat del llibre.

En aquest espectacle, més val dir-ho d'entrada, hi ha només un tast del que és 'Alícia al País de les Meravelles' i la sàtira, també cal dir-ho, hi queda molt diluïda. I és una llàstima perquè els primers espectadors d'avui en dia són més llestos que la fam i són capaços de pescar ironies molt més del que ens puguem imaginar. Més aviat, en el muntatge, per mitjà de diferents escenes musicals, es vol fer un passeig per algunes de les situacions que viu Alícia després de caure pou avall.

I cal dir també que el muntatge aconsegueix el màxim interès quan Alícia es troba amb el joc de cartes personificat i, descarada, exigeix a la Reina de cors manaia que no es dediqui només a tallar colls gratuïtament i per caprix.

Aquest és l'únic tret de rebel·lia evident que fa que Alícia agafi el bou per les banyes i, gràcies a la seva bufera, aconsegueixi fer caure i recular el joc de cartes que, astorades, desconeixien la força com un tsunami que té Alícia. Una simple criatura, amb un esbufec, fa caure tota una monarquia, ni que sigui de paper.

La versió d'aquesta 'Alícia al País de les Meravelles', que ja es va presentar dins l'últim festival d'estiu al Castell de Peralada, té una part musical molt valuosa que en el muntatge queda llastimosament reduïda o, dit d'una altra manera, massa compensada amb escenes de text que, en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, es podrien retallar o fins i tot eliminar, si tenim en compte que els personatges d'Alícia són més o menys coneguts pels espectadors de totes les edats i la trama, prou sabuda com per donar més joc teatral a un relat que s'expliqués per si sol, prenent com a fil conductor i protagonista la banda sonora.

I ho dic perquè el muntatge excel·leix sobretot per un vestuari elegant, suggerent, gens carrincló, vaja. I això contribueix a crear escènicament una concepció global i permet que els espectadors entrin sense trampes en el món d'Alícia. El fet és que és un vestuari al servei d'un espectacle que sembla que demani a crits, insisteixo, una mirada cent per cent musical.

Aquest pot ser un dels espectacles potents de la companyia La Trepa. En té un altre en catàleg, 'El conte de Nadal', de Charles Dickens, que pot repetir, i repeteix, temporada rere temporada i sempre té un públic nou. Doncs bé, 'Alícia al País de les Meravelles' té tots els ingredients —bons intèrprets, bona base de guió, bones lletres, bon vestuari, bona ambientació, bona música...— perquè sigui també un espectacle de repertori.

Això sí, sempre, esclar, que es revisi en la línia que he exposat abans, que es converteixi en un musical sense embuts, que es desempallegui de l'origen oral i llibresc, i que enforteixi les diferents escenes i personatges amb un registre musical que s'expliqui, com ja s'explica, per les lletres, i que entri bàsicament pels ulls i per l'oïda.

Nota: Després de l'estrena del 2009, aquest musical va ser nominat als Premis Max.