Ahir es va acabar l’edició d’enguany de la Mostra d’Igualada, Fira de Teatre Infantil i Juvenil. Com cada any, ha portat a la capital de l’Anoia un ventall amplíssim de propostes de tots els gèneres escènics i, pel que fa al teatre de titelles i d’objectes, una pluralitat de registres que demostra abastament la riquesa que té actualment aquest tipus de teatre. Dels espectacles de tall netament tradicional, com Pinotxo, el nen de fusta, de la companyia Sebastià Vergés, passant per d’altres basats en contes clàssics catalans però amb aportacions singulars en la composició dels ninots, com la versió que fa Titelles Naip de La flor romanial o la de La rateta que escombrava l’escaleta de la Companyia B, fins arribar a propostes que segueixen l’estela de les avantguardes, com Le miroir au fourmis, de Pupella-Noguès, o Música pintada, l’espectacle que Joan Baixas va presentar a l’edició d’enguany de la Mostra, o fins i tot Embrossa’t, d’Addaura Dansa amb la implicació de Teia Moner, del qual ja vam parlar recentment, el conjunt demostra la salut envejable del llenguatge pels titelles. Per als menuts i per a tothom.
Espectacle inaugural de La Mostra, 'La Gigantea', de Les Trois Clés.
La companyia francobrasilera Les Trois Clés va inaugurar oficialment la Fira 2012 amb l’espectacle La Gigantea, dirigit per Eros P. Galvao i Alejandro N. Flores. Makou i la seva mare viuen en un paisatge àrid en el qual l’aigua fa de motiu que els empeny cada dia a sortir de casa. Un dia, Makou és segrestat per uns éssers que són mig homes mig bèsties, dirigits per un tirà. Convertit en nen soldat, la seva vida es redueix a la mera supervivència, en la qual sobreviu el somni de retrobar aquesta Gigantea que proveeix d’aigua.
Estrenes: Joan Baixas i L’Estaquirot
Una de les estrenes més sonades de la programació d’aquest any era sens dubte la de Joan Baixas, que oficialment presentava Música pintada. Seguint composicions de Maurice Ravel i Claude Debussy, Baixas evoca l’impressionisme per donar textura i color al so, servint-se de projeccions de llum i de pintura.
'Música pintada', de Joan Baixas.
Sebastià Vergés
Dins el grup de titellaires que han optat per versionar contes clàssics, no hem d’oblidar l’excel·lent aportació de Sebastià Vergés, que va portar a Igualada la seva adaptació del Le avventure di Pinocchio de Carlo Collodi: Pinotxo, el nen de fusta. Interpretada per ell mateix i Montserrat Albalate, aquesta obra va rebre el premi Drac d’Or Ara Titelles el 2011, un reconeixement al treball d’una companyia fonamental per entendre i per viure la tradició dels putxinel·lis a casa nostra.
Companyia B
Jordi Palet i Pep Boada subverteixen tendrament el conte clàssic de La rateta que escombrava l’escaleta, i ho fan amb la complicitat de Títeres 4 Caminos (construcció dels ninots) i de Jordi Regot (contribució en l’escenografia). Amb uns titelles fets amb objectes de merceria, la qual cosa força la proximitat del públic, la Companyia B proposa una petita però significativa variació del conte original: la rateta, per comptes de comprar-se un llaç per a la cua amb el dineret que es troba tot escombrant l’escala, decideix gastar-se’l en un àpat.
Pengim Penjam
Amb El regal, Josep M. Serrat, Mercè Alemany, Núria Mestres i tots els qui col·laboren amb la companyia, a Igualada s’ha vist un altre espectacle construït amb retalls i roba. Amb tot, cada companyia deixa una empremta molt personal en els seus espectacles, i el treball amb materials semblants no fa més que obrir les portes a multitud de possibilitats estètiques. Un conillet de roba protagonitza El regal: aquest ninot, que un dia va fer una àvia per regalar-lo al seu nét, és desplaçat per una joguina nova; des d’aquell moment, el conill buscarà la manera de recuperar l’amistat del nen.
Titelles Naip
Tornant a les versions de contes tradicionals, és important l’aportació que fa Titelles Naip versionant la rondalla mallorquina La Flor romanial, que en el seu dia va popularitzar el cantant Xesco Boix. L’argument és de conte canònic: un rei que és ferit en una cama, tres fills que surten a buscat la Flor romanial que el pot guarir, en disputa, la successió al tron, i una lluita entre l’avarícia i l’honestedat amb elements màgics.
'La flor romanial' de Titelles Naip.
Una altra presència destacada a la programació de la Mostra d’Igualada d’enguany va ser la dels Farrés Brothers, amb Jordi Palet a la direcció, i Pep Farrés, Ada Cusidó i Mariona Anglada a la interpretació i manipulació dels titelles d’Un bosc de cames. L’acció se situa en una estació, on una nena que esperava poder fer el seu primer viatge en tren, es perd i es veu envoltada de les cames dels adults, que porten pressa. En aquest “bosc” tan estrany, coneix diverses persones que l’ajudaran a trobar el seu pare.
'Un bosc de cames', de Farrés Brothers.
La proposta d’aquesta companyia bascocatalana va de ratolins: Safrà i Serafí és el nom dels dos protagonistes, dos veïns que no s’avenen fins que han de fer front a una nosa en comú: l’arribada d’un tercer que els vol ensarronar, la qual cosa donarà valor a les coses que comparteixen.
Forani Teatre
Però dintre de les històries que van escenificar a la Fira de Teatre Infantil i Juvenil, una de les de més complexes era Pau. La vida de Pau Casals, de Forani Teatre. Amb tot, Enric Rovira, Denis Navarro i Arnau Colom proposen una adaptació a través de la música de violoncel del músic d’El Vendrell tocada en directe. Així, els episodis de la seva biografia són representats amb la tendresa i la sensibilitat que dóna el llenguatge universal de la música i titelles de tipus txec.
Pa Sucat
Finalment, una altra companyia veterana de l’univers titellaire català: els Pa Sucat, que dintre de l’espai d’empresa GAAC, van representar L’aventura del Tòfol a la ciutat. Aquesta és versió revisada de l’espectacle que van estrenar ara fa deu anys, amb el títol El Tòfol a la ciutat, amb una estètica inspirada en el món de les joguines capaç de transportar l’infant a un uivers que percep com a propi: la ciutat i la granja, els animals, les figures familiars…
I encara…
Efectivament, el llenguatge dels titelles i els objectes dóna per a molt, tal com han demostrat els programadors de la Mostra d’Igualada. Per arrodonir-ho, hi havia encara dues propostes que cal ressenyar. La primera, la de la companyia italofrancesa de Giorgio Pupella i Joëlle Noguès, Le miroir aux fourmis (El mirall de les formigues) que, tot i ser un espectacle orientat clarament al públic infantil, posa en escena una obra amb una dramatúrgia, un ritme i una estètica que es combinen peculiarment al voltant del pas de les estacions de l’any. I la segona, que no ens podem estar de remarcar, la de la Pep Bou, Cinc!, amb els actors Isaias Antolín i Eduardo Telletxea, que, amb el personalíssim llenguatge de les bombolles de sabó i alguns objectes i màquines, crea una obra optimista i, com és habitual en les seves produccions, de joc amb allò que és fràgil i desconegut.
'Le miroir aux fourmis', de Pupella-Noguès.
Written by Putxinel·li
Es tanca la Mostra d’Igualada | Putxinelli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada